De color marró, deien que era per a dissimular la seva veritable finalitat, encara que jo sospito que es devia simplement a que blanquejar-lo hagués estat una despesa massa gran, i donades les circumstàncies... doncs tal vegada no valia la pena.
Segurament es feia amb les restes dels rotllos del paper d'embalar, que és exactament el que semblava.
El pitjor del paper higiènic El elefante era, sense cap dubte, la seva textura. Un costat era brillant, com vernissat (estrany per a un paper l'objectiu del qual és absorbir) i l'altre era rugós i gratava com paper d'escata, a més de ser difícilment manejable. Si es doblegava, podia fins i tot fer mal a la pell.
El paper higiènic ha de ser tovet, absorbent, de textura suau i agradable al tacte. A qui dimonis se li ocorreria fer un paper de vàter robust i dur que a més ni eixugava, ni netejava, ni res de res??
La meva mare, la meva àvia i les mares de les meves amiguetes compraven papers tovets, però si tenia la desgràcia d'haver d'anar al lavabo en algun bar, podia trobar-me amb aquest paper, i llavors...
...l'hem cagat, mai millor dit.
Durant els anys setanta em sembla que va desaparèixer del mercat, encara que va intentar renovar-se o morir (crec que va ser morir).
El dissenyador del logotipus era un pintor aficionat anomenat Manuel Marcos, delineant de Campsa, que va morir fa anys sense haver registrat el disseny.
Una altra cagada.
