dijous 17 de desembre de 2009

El papel higiènic El Elefante







El paper higiènic El elefante era un rotllo de paper bastant cutre.


De color marró, deien que era per a dissimular la seva veritable finalitat, encara que jo sospito que es devia simplement a que blanquejar-lo hagués estat una despesa massa gran, i donades les circumstàncies... doncs tal vegada no valia la pena.


Segurament es feia amb les restes dels rotllos del paper d'embalar, que és exactament el que semblava.
 



El pitjor del paper higiènic El elefante era, sense cap dubte, la seva textura. Un costat era brillant, com vernissat (estrany per a un paper l'objectiu del qual és absorbir) i l'altre era rugós i gratava com paper d'escata, a més de ser difícilment manejable. Si es doblegava, podia fins i tot fer mal a la pell.


El paper higiènic ha de ser tovet, absorbent, de textura suau i agradable al tacte. A qui dimonis se li ocorreria fer un paper de vàter robust i dur que a més ni eixugava, ni netejava, ni res de res??

   






La meva mare, la meva àvia i les mares de les meves amiguetes compraven papers tovets, però si tenia la desgràcia d'haver d'anar al lavabo en algun bar, podia trobar-me amb aquest paper, i llavors...
...l'hem cagat, mai millor dit.


Durant els anys setanta em sembla que va desaparèixer del mercat, encara que va intentar renovar-se o morir (crec que va ser morir).








Ara es pot comprar algun rotllo per a regalar (?) com objecte curiós en eBay.

El dissenyador del logotipus era un pintor aficionat anomenat Manuel Marcos, delineant de Campsa, que va morir fa anys sense haver registrat el disseny.

Una altra cagada.


diumenge 13 de desembre de 2009

La Jata


Durant els anys setanta es van posar de moda (per fi) les rentadores automàtiques. I per a la gent que no podia pagar-se-les, va aparèixer en el mercat la Jata, una rentadora portàtil, amb capacitat per a un quilo de roba. No centrifugava, però era molt útil per a segones residències i campings. Eren temps en els quals els bolquers dels nedons eren de roba i calia rentar-los, així que per a les mares significava una ajuda considerable. A la casa del poble en teníem una, per a alleugeriment de la meva mare, que veia perillar les seves vacances (se suposava que a l'estiu anava a descansar al poble, però allí no teníem comoditats i la vida era més dura que quan anava a treballar la resta de l'any).
Les rentadores automàtiques cada vegada estaven més revolucionades (mai millor dit), i la Jata no va tenir un èxit massa rotund. Abans de les rentadores automàtiques recordo unes rentadores enormes, que tampoc centrifugaven, que s'omplien manualment i es buidaven amb una petita mànega. L'única cosa que feien era remoure la roba barrejada amb l'aigua i el detergent.



La meva àvia en tenia una, i calia posar-la enmig de la cuina, perquè al desaiguar es movia moltíssim i donava cops contra les parets.
Jo era petita, per a mirar dintre havia de posar-me de puntetes.

dissabte 31 d’octubre de 2009

El paper carbó i el ciclostil



No fa tants anys el paper carbó s'utilitzava habitualment en despatxos, oficines i comissaries per a la producció de còpies de documents escrits a màquina, encara que també es podia usar per a escriure a mà.
En aquest cas, el resultat podia ser penós: dits negres i document tacat.


Era un paper molt prim, per una cara tenia una capa encerada, i per l'altra una barreja d'alcohol, glicerina i el tint pròpiament dit. Es posava entre l'original i el full que seria la còpia, i per pressió de les tecles o del bolígraf, el tint negre passava al full de sota. N’hi havia d'altres colors, però els més habituals eren el blau i el negre. Aquest últim pren el nom “paper carbó” perquè en els seus orígens s'usava carbó com a tint.




Dos paquets de fulls carbó, alguns d'ells
de cap per amunt, amb la cara negra de front.


No obstant això, amb la invenció de la fotocopiadora la demanda de paper carbó va començar a declinar, fins a arribar a ser pràcticament erradicat del mercat amb l'aparició dels ordinadors personals i les impressores.

En anglès, a la còpia creada se l’anomena carbon copy (còpia de carbó). En l'actualitat es continua usant aquesta denominació en els sistemes de correu electrònic a l'assenyalar amb les sigles "CC" que es tracta d'una còpia d'un original.


A l'escola tot just usàvem aquest paper, però algunes vegades, si la professora ens feia copiar cinc vegades la lliçó, havíem intentat colar-li quatre còpies al costat de l'original, a veure si passava.

El ciclostil era una andròmina amb corrons que amb una manovella i paper carbó, feia munts de còpies.





Ciclostil modern



Primer calia introduir la informació en un paper especial que servia de màster. Això podia fer-se mecanografiant o bé amb un punxó especial semblant a un bolígraf.
Així feien els exàmens i les revistetes per als pares.




Ciclostil antic



El ciclostil també va tenir altres usos no estrictament educatius, ja que era una forma relativament ràpida de fer octavetes, pasquins i altre material que no podia passar per les impremtes tradicionals.
La nostra història pre-constitucional té bastants exemples d'això.




dijous 29 d’octubre de 2009

L'Olivetti


Els nens d'avui dia no imaginen el món sense ordinadors, però els grans sabem que fa unes dècades tots els documents importants de la vida passaven pel carro d'una Olivetti (aquí era la marca més habitual).

Tots, des de les escriptures dels notaris fins els atestats de la policia, des de les llibretes d'estalvi dels bancs fins a les cartes de qualsevol empresa, o inclús personals.








Dos models d'Olivetti, molt comuns en els setanta i vuitanta.








Els que alguna vegada vam aprendre mecanografia coneixem la típica sèrie de caràcters que repetíem una vegada i una altra per fomentar la memòria dactilar.









asdfg asdfg asdfg asdfg asdfg asdfg



qwert qwert qwert qwert qwert qwert







Els bons, mesuraven la velocitat en ppm (pulsacions per minut), i els altres quan volien córrer, aconseguien que les lletres es colapsessin, formant un embolic de ferros que no vegis.










Un error es pagava car, doncs s'havia de començar de nou si el document era molt important, i si no era de compliment, sempre es podia fer servir un llapis d'esborrar que tenia un pinzell en un extrem, per treure les restes de goma del paper,









i els més moderns usaven el famós Tipp-Ex, que pringava de valent...







Aquell so acompassat del teclejar, tan característic dels mecanògrafs, la campaneta de final de línia i el soroll al córrer el carro cap a la dreta, tot això va desaparéixer del mapa quan es van inventar les primeres màquines d'escriure elèctriques, amb una petita pantalla on corregir errors abans d'imprimir-se la tinta al paper.











I ja definitivament, amb l'arrivada dels ordinadors, la famosa Olivetti va passar a la història.









Cinc dècades, per Tutatis!!!



Avui cumpleix 50 anys Astèrix, l'heroi gal creat per Albert Uderzo i René Goscinny.



El 29 d'octubre de 1959 es van començar a publicar les aventures d'Astèrix i Obèlix al nº 1 del setmanari Pilote, i no van ser recopilades en un àlbum propi fins dos anys més tard.


Són historietes infantils i divertides que també tenen una lectura adulta, amb una visió satírica de la societat.


S'han fet vuit pel·lícules d'animació, tres amb actors reals i un parc temàtico a Plailly, als afores de Paris.


Per a la conmemoració s'ha publicat un volum titulat “L'aniversari d'Astèrix i Obèlix. El llibre d'or.”






En 1977, després de la mort de Goscinny, Uderzo va continuar amb la sèrie, cosa que alguns fans no li han perdonat.



Aquest mateix any, Uderzo s'ha enfrontat judicialment a la seva pròpia filla, que l'ha acusat de trair l'esperit original en vendre la seva part de la societat, que gestiona els drets d'autor, a la gran editorial Hachette, de manera que podran continuar les historietes amb altres autors després la mort del propi Uderzo.

Informació obtinguda al diari Avui del 22 d'octubre de 2009.

diumenge 25 d’octubre de 2009

La clau obrellaunes





Abans, les llaunes de conserva s'obrien amb una andròmina com la que veiem a la fotografia.




Es deia clau obrellaunes, i era una barreta metàlica amb una ranura. Les llaunes tenien una llengüeta que s'introduïa a la ranura i a continuació es girava la clau sempre en el mateix sentit, de manera que la tapa de la llauna s'anava enrollant sobre la clau.





Aquests obrellaunes eren recuperats desenrollant la tapa, la qual cosa pringava bastant (sobre tot si la llauna era de sardines en oli o de musclos en escabetx), així que, com el summum de la modernitat, van sortir unes llaunes amb clau d'un sol us, i es llençava juntament amb la llauna. Un avenç de por.


El sistema d'envasat de les llaunes de conserva

ha cambiat molt fins a arribar a l'actual obrefàcil, característic per l'anella de la que s'ha de tirar i que sovint es queda a la ma i s'ha d'obrir la llauna como es pugui, o sigui, a lo bèstia...





La lletera



Antigament la gent comprava la llet en una vaqueria.



En plena Barcelona, als anys setanta, recordo haver anat a comprar la llet amb una lletera d'alumini d'un litre de capacitat, tot i que n'hi havia de diverses mides i materials.




Foto trobada a lacalaixera.blogspot.com

La venedora solia tenir la llet en uns recipients molt més grossos, i ficava un cassó dins per poder-la despatxar. Després estava la seva credibilitat a l'hora de confiar que no l'hagués batejat amb aigua...





Avui en dia no passaria ni un simple tràmit del departament de sanitat. Malgrat tot, així vam créixer més de quatre, sense tanta por als microbis i plens de salut.


Ara aquestes antigues lleteres s'utilizen com a objectes de decoració, un cop pintades. Queden boniques, però m'agrada recordar per a què servien.